AIGUA DE TARRAGONA I REUS CAP A BARCELONA?... TREU-T’HO DEL CAP

AIGUA DE TARRAGONA I REUS CAP A BARCELONA?...

TREU-T’HO DEL CAP

A vegades, com que l’oïda falla i l’enteniment també, sents una notícia per la ràdio i tens la seguretat de que no l’has escoltat bé o com a mínim no l’has entès. Això és el que va passar, al sentir la notícia de que l’Ajuntament de Tarragona havia acordat enviar cap a Barcelona l’aigua “sobrant”. Al cap de pocs dies, els de Reus, potser per no ser menys, van acordar quelcom semblant.

És clar que el terme “sobrant” és molt interpretable i potser és per aquí on veurem o no veurem aquest transvasament.

No fa pas tants anys, si és que trenta encara són pocs, que a Reus hi havia restriccions i a Tarragona es bevien l’aigua salada, com a Salou. A Barcelona, no. Les capes freàtiques anaven baixant i la intrusió salina galopava terra endins. Cada any anàvem pitjor, fins el 1992 va arribar l’aigua de l’Ebre en un cabal de 2 metres cúbics per segon, ampliables a quatre si convenia.

Pujava del gran riu cap al Consorci d’aigües del Camp de Tarragona, pels Ajuntaments i indústries a canvi del pagament d’un cànon, amb els diners del qual es podrien revestir els canals de l’esquerra i d’aquesta manera es deixava de perdre per malèvoles filtracions una quantitat d’aigua equivalent a la que ens enviaven cap aquí. Era una justificació de lògica política i no pas natural perquè l’aportació d’aigua per una o altra via, cap el Delta, era menor.

Nosaltres els receptors, contents; els de les Terres de l’Ebre, conformats. Però la resignació es va acabar quan es va començar a parlar del “Plan Hidrológico Nacional” pensat entre altres coses per omplir més de ciment i camps de golf tot el litoral del Llevant, no pas per regar els Monegros. I van sorgir a tot el llarg de “lo riu”, moviments de defensa de la seva aigua i del seu cabal ecològic.

I recordo especialment un argument que en deia un d’aquells de la samarreta blava amb un nus al pit: “quan es va començar a enviar aigua cap a Tarragona, aquí, al Baix Ebre i Montsià, hi havia una població i unes minses indústries... Ara que han passat uns quants anys, aquí seguim amb igual població i les mateixes indústries, en canvi al Camp de Tarragona, hi ha molta més gent i encara que per sort les químiques son les mateixes, les altres, no solament les indústries sinó els polígons industrials, pel cap baix, s’han triplicat”. I és ben cert.

Doncs bé, si malgrat el creixement potser encara tenim “sobrants” d’aigua per enviar a Barcelona ... Déu n’hi do! No més cal veure les fotografies de Riudecanyes al “Vint mil” per entendre-ho, ja que la prioritat de l’aigua del pantà és per l’ús de boca de Reus, i si en queda per a regar. Algú creu que es regarà aquest estiu amb aigua de Riudecanyes? Potser la que “sobri” a Reus omplirà les canonades del reg comunitari?, o, l’enviaran cap a Barcelona?, potser afegint-la a la de Tarragona, per aprofitar el viatge.

A Barcelona i la seva àrea metropolitana, encara que de moment no han patit restriccions ni aigua salada com al Camp, ja fa molts anys que diuen que no tenen prou aigua i que aviat ens hi faltarà. Els hi passa com a un amic meu que fa temps que es queixa que no li arriben els diners. A aquest li dic que té dues alternatives, o guanyar-ne més o gastar-ne menys, i si fa totes dues coses, millor. Als de Barcelona i el seu entorn encara no els hi he sentit a dir que per comptes de créixer, han de minvar, que si son menys l’aigua ja els hi arribarà, i... si fan potabilitzadores i tapen els forats, encara millor.

Joan Clavé